dissabte, 20 de juny del 2015

JACINT VERDAGUER

ALTRES "PERLES" EXTRETES DE POEMES DE 
JACINT VERDAGUER




Lo rossinyol entre els arbres
ha cantat tota la nit
del presseguer a l'heurera,
de l'heurera al romaní
quines passades tan fines! 
quin refilar tan bonic!













la poesia....

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills de cor
ses ales d'or i sa cançó desplega.



















Sabésseu lo català
sabríeu què és l'enyorança,
la malaltia dels cors
trasplantats a terra estranya.









Aquest enllaç obre un vídeo d'Andreu Carranza que parla de EL POETA DEL POBLE

http://www.sies.tv/video/andreu-carranza-ens-narra-a-el-poeta-del-poble-la-vida-tumultuosa-de-verdaguer.html?utm_campaign=shareaholic&utm_medium=facebook&utm_source=socialnetwork







dimecres, 10 de juny del 2015

Recordant Jesús Moncada en el 10è aniversari de la seva mort

També a manera de recordatori i pensant en aquell curs tan meravellós (bé..., com tots) on vàrem treballar el CAMÍ DE SIRGA, he "rescatat" aquest vídeo.






dimarts, 9 de juny del 2015

RECORDANT VERDAGUER



Després de preparar la classe d'aquest proper divendres no me n'he pogut estar i he recuperat aquest record que ja té uns anyets però que continua tant viu com el primer dia.





Una "casualitat" d'aquelles que ja sabeu que jo no hi crec. Ahir nit penjo aquest vídeo i avui dimecres dia 10 me n'assabento que el dia 13 de juny, és el 113è aniversari de la seva mort...

El periodista Agustí Calvet Gaziel va narrar de manera excepcional l'enterrament que tingué lloc el 13 de juny de 1902 de mossèn Cinto Verdaguer, a qui qualificà de "geni plasmador del català ressuscitat del segle XIX".

LA ROCA I EL NÚVOL (DEL TEXT D’INCERTA GLÒRIA. JOAN SALES)


“Al fons unes muntanyes de roca pelada,
de vegades un núvol al damunt,
la roca i el núvol,
permanència?   evanescència?”













Sempre igual, sembles
de pedra picada, immutable
coloracions fortes, tons segons Ra
bella airosa segura, inmensa, superba;
serres, cingles, espadats formes,
                                                                      però…
esquerdes, trencadisses, esllavissades,
                                                                         veig.
Telúrics moviments?
Et sacseges i et plegues,
                                            terratrèmols.
T’escup el volcà furiós
roca cremada, ígnea, fosa,
                                               permanencia?
Però l’aigua, el sol, el vent,
et xopen, t’acaronen, et colren.
La boira et protegeix,
                                       t’embolcalla
el núvol et tapa, irisat de tonalitats
coloracions de posta
irissacions d’albada
dúctil en formes i moviment,
gran, temible i temud, furiós,
esperat amb ànsia a l’abril,
                                                evanescència?


Som roca i som núvol
som home i som dona
som dona i som home
eterns i evanescents,
d’amor suprem, i infinit odi
el millor i el pitjor capaç,
                                              l’home.

Etern l’instint. Immensitat el desig.









Carles Espallargues              maig 2015














dimecres, 3 de juny del 2015

MANUEL FORCANO A l'ESCOLA

Dilluns 25 de maig a les 18h. a l'Escola presentació del llibre 
ELS JUEUS CATALANS amb el seu autor, Manuel Forcano.

   


Feia molt de temps que no ens havíem vist amb el Manuel. La seva agenda té els dies i les hores doblades, tan aviat està aquí com a l'altra punta de món, per això em va fer molta il·lusió retrobar-me'l precisament a la "meva" Escola.

Encara avui tinc molt viu el record de quan ens vam conèixer. Jo volia treure el nas en el món de la Càbala i per fer-ho era imprescindible aprendre el significat de les lletres hebrees. Vaig voltar per tot arreu però l'únic que em podien oferir era estudiar l'idioma 
.
Finalment i per una sèrie de "coincidències" (ja sabeu que jo no hi crec) em vaig trobat amb el Manuel, un jovenet seriós, que aleshores començava a estudiar filologia Semítica.  Intel·ligent, senzill,  sabia de tot i sabia explicar-ho tan bé.!!!
















Les hores amb ell passaven sense adonar-te'n. Vam xerrar de tot, vaig aprendre molt al seu costat i me'l vaig acabar estimant com aquell germà petit que saps que arribarà a ser "GRAN" i que quan han passat els anys, has vist que ho havies ben encertat.

D'ell i des del llindar exterior, perquè des del més a prop no seria gens imparcial, valoraria la seva senzillesa i a la vegada la gran capacitat d'expressió, de comunicació oral i escrita, el seu treball acorat ple de petits detalls que poden semblar insignificants però que resulten molt aclaridors i acaben sent indispensables.




Només em queda donar-te les gràcies Manel perquè si no t'hagués conegut mai hauria pogut entrar, encara que sigui per una porteta molt petita, en el món de la Càbala i m'hauria perdut el regal de tenir-te com amic.

divendres, 24 d’abril del 2015

ELS NÚVOLS - MÀRIUS TORRES





EL NÚVOLS

Blanc sobre blau, els núvols,pel cel d'aquests matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...
Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,
a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,
la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i dels mars. I jo, a la riba,
penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus... 

divendres, 27 de març del 2015

Tragèdia als Alps i desconcert per unes opinions tan xenòfobes.


Amb motiu del tràgic accident de l'avió on hi viatjaven entre altres persones, alguns catalans, cosa que ha estat motiu de celebració per certs membres d'aquest país que anomenem Espanya, avui 27 de març, a La Vanguardia, Pilar Rahola ha publicat aquest escrit que he volgut compartir.



Ahir va ser el temps del silenci. Avui, toca alçar la paraula per denunciar paraules que no són paraules, sinó brams sinistres. La premsa internacional s'ha fet ressò de les barbaritats contra els catalans que van recórrer les xarxes socials arran de la tragèdia aèria. Diaris com Le Figaro, The Irish Times, el National Post canadenc, el Daily Mirror i altres mitjans alemanys, suïssos, russos, belgues i fins i tot àrabs han parlat obertament de "racisme" i s'han mostrat escandalitzats. N'hi ha per a això i per a molt més quan s'han pogut llegir expressions d'alegria perquè les víctimes eren catalanes, encara que res no és nou sota el sol de la catalanofòbia, perquè va passar el mateix amb l'atemptat de Tunis, quan es va saber que les víctimes també eren una parella de jubilats catalans. I a sobre catalanistes!, afegien alguns malànimes. Com que, a més, aquest tipus de comentaris xenòfobs cap als catalanes conformen un relat antic que ha anat arrelant a l'empara de la impunitat legal, la indignació no neix de la sorpresa sinó d'una fatiga feixuga i antiga.

Perquè no ens enganyem: aquí no hi ha quatre ximples repugnants donant curs a les seves vísceres. Aquí el que hi ha, des de fa segles, és una voluntat política de menysprear el català per poder evitar entendre el conflicte i entrar a resoldre'l. L'hemeroteca històrica és plena de líders polítics de tota mena que han practicat la catalanofòbia, i això no ha canviat en els temps actuals. Al contrari, cada vegada que hem plantejat la qüestió catalana, la catalanofòbia ha crescut entre aquells que havien d'assumir el repte i plantejar solucions. La qüestió, per tant, no rau en aquestes expressions intolerants i cruels que es donen als racons foscos d'internet, sinó en la quantitat ingent de líders polítics de primer nivell i opinadors de referència que no han tingut problemes a l'hora d'utilitzar termes indesitjables. I ho han fet amb total impunitat. A vol d'ocell, podríem recordar algunes floretes, com Bono comparant-nos amb l'Alemanya nazi, o Ibarra sense tallar-se dient que érem "com Hitler i Mussolini" o Toni Cantó parlant de "feixisme lingüístic", o allò de "gihadistes nazis" de Hermann Tertsch, que va arribar al deliri. Sorprendre's ara que uns imbècils d'estar per casa expressin odi sense filtre és d'un fariseisme notable, perquè molts, des d'alts podis, han utilitzat termes indecents parlant de Catalunya, i d'altres, sense disparar amb morter, han practicat un sonor i còmplice silenci.

Per descomptat, el debat polític pot ser dur, i la qüestió catalana és aspra, però hi ha una frontera que mai no s'hauria de traspassar entre el que és l'atac
polític i el menyspreu i la criminalització a un poble. I tanmateix, aquesta frontera es traspassa amb molta facilitat. 

Què esperàvem, doncs, a les zones del baix ventre d'internet, si a les altures polítiques tampoc no es controlen les vísceres?
                                                                                                                                          Pilar Rahola

dilluns, 26 de gener del 2015

Capítol 6 - Joana E.

Sense ni adonar-me'n, havia perdut la meva intimitat i amb ella tot el que per mi representava viure. Les estones de silenci, les intenses trobades amb els amics de sempre on es parlava de tot,  les nits en vetlla escrivint, llegint o escoltant una determinada musica. Tot s'havia acabat i no sabia si per sempre.
Els meus ulls es van anar aturant a les prestatgeries plenes de llibres, d'alguns encara en sobresortien els punts, amb els quals havia volgut destacar, ves a saber per quina raó, una determinada pàgina.
L'aparell de música, la butaca on m'hi havia passat tantes hores.
A l'altra cambra l'ordinador i tot aquell munt de papers que hauria de guardar i no sabia ben bé on.
Petits objectes sense cap valor aparent però tan importants per mi. Cadascun tenia una historia que només jo coneixia i això la feia encara més important.
Finalment vaig sortir a la terrassa vaig quedar-me embadalida mirant aquell cel ple d'estels esperant que algun d'ells em somrigués. Vaig pensar en el Petit Príncep i se'm va escapar una llàgrima.


Jossie Casanovas

RONDAIES MALLORQUINES d'en JORDI DES RACÓ (Mn. Antoni Maria Alcover)

TRES ESTUDIANTS DE LA SOPA

 Això eren tres vailets molt espavilats que volien fer de les seves.
Van passar per un lloc i van veure un home llaurant amb unes mules dins d'un tancat on hi havia un cirerer ple de cireres.
Van pensar: "Li hem de prendre les cireres i les mules, però com ho podem fer?".
Ben aviat els hi va arribar la gran idea.
Un pujaria a l'arbre amb un sac  per arreplegar totes les cireres que pogués i els altres dos li dirien a l'home que un noi li agafava les cireres, i quan anés per atrapar el lladre, se li emportarien les mules. Quan es va apropar al cirerer i va escridassar al noi, ell va dir: " m'escridasseu a mi per quatre cireres i allà n'hi ha dos que se us emporten les mules!!!".
L'home va córrer cap a l'altra banda, però ja havien fugit tots.
El pobre pagès es va posar a plorar com un nen petit i ho va anar a explicar-ho a l'amo. L'amo es va enrabiar tant que el va despatxar, cosa que va aprofitar el noi que havia robat les cireres.
Es va apropar per l'entorn, es va oferir per treballar i si va esforçar molt, perquè tenia un objectiu molt clar. La filla de l'amo era una noia soltera i si pogués casar-s'hi seria una molt bona feina ben acabada. I així va ser. Es van casar i amb el temps els amos es van morir i com la noia era filla única i l'hereva, tot va quedar per ells.

Però que se n'havia fet dels altres dos lladres de les mules? Les van tenyir perquè no les reconeguessin, van anar d'aquí cap allà, les van vendre i no se sap ben bé com, van anar a parar a la casa del seu amic. Quan els va veure, els va reconèixer de seguida i no li va quedar més remei que convidar-los a sopar i a dormir aquella nit, sense que li fes massa il·lusió, i com no se'n refiava gens ni mica, quan se'n van anar a dormir, va guardar la clau del rebost a sota el coixí, un cop ben adormits, "els dos amics" van veure que la parella dormia, van aprofitar per agafar la clau del celler amb molta cura de sota el coixí, amb la idea de robar les sobrassades i tot allò que trobessin al celler.

L'amo, però, com que estava a l'aguait, se'n va adonar i va arribar al rebost abans que ells. Els va escoltar com entre rialles i burles anaven a entrar per robar les sobrassades i fa ver un crit com si avisés a un grup de gent que estava esperant-los.
Es van espantar tant que van deixar les sobrassades que portaven ja en el sac i van fugir corrents.
No es resignaven a haver-ho perdut tot i després de córrer molta estona van pensar que n'havien de fer una de grossa.
Es van acostar a l'església del poble a veure si podien ensarronar algú i de cop van veure al seu davant un sac que semblava el que ells havien fet servir per robar les sobrassades . Com que no havien conegut la veu del seu amic quan va fer el crit, van pensar que uns altres havien robat les sobrassades abans que ells i que ara les havien deixat allà.
A l'església celebraven el funeral d'una persona que s'havia mort. El costum era enterrar els morts dins d'un sac i si n'hi havia més d'un, els altres els col·locaven dintre del seu sac damunt d'un pedrís, mentre esperaven s'acabes l'altre ofici.
Els dos estudiants no coneixien aquest costum i en veure el sac damunt el pedrís es van pensar que era el seu sac ple de sobrassades i se'l van emportar. Quan cansats de córrer i ja ben lluny del poble es disposaven a obrir el sac per poder gaudir finalment de les seves sobrassades, dintre del sac s'hi van trobar la dona morta i de nou van començar a rumiar què podien fer per desfer-se d'aquella pobra dona i treure'n profit.
Van recordar que als afores del poble hi havia un pagès que tenia una figuera molt gran i que no deixava que ningú s'hi acostés. Ja tenien la genial idea. Col·locarien la velleta al damunt de l'arbre, avisarien l'amo i aquest molt enrabiat dispararia contra el lladre, aleshores cauria i en veure que era morta, li demanarien diners a l'amo per no dir res i si els n'hi donava més, encara li farien el favor d'emportar-se-la. Així ho van fer, però el problema continuava, com es podrien desfer d'aquella dona morta i treure'n encara algun benefici més,

Sabien un pobre home que sempre anava amb un aset a caçar. I de nou se'ls va encendre la llumeta.  Buscarien una somera, pujarien la morta al damunt, ben agafada com si fos viva i quan l'ase la veies aniria corrent al seu darrere, aleshores la morta cauria a terra . Efectivament, l'ase en veure la somera va córrer al seu darrere i els estudiants corrent també anaven cridant: "padrineta... padrineta... ja ens l'haurà morta aquest dimoni d'ase!"
Aquell pobre home s'ho va ben creure, que amb la caiguda havia mort la padrina i perquè no els denunciessin els hi va donar un bon grapat de diners a cadascun.
Quan la van haver cobrat, van buscar un lloc per enterrar la morta, van beure un got d'aigua i van marxar de Mallorca perquè la Justícia no els trobés i es descobrís tot.

Ja lluny de Mallorca segur que en feren més de "bel.landines" però ja n'he tingut prou amb totes les que van fer a Mallorca.

SI hi ha algú que sàpiga que varen fer fora de Mallorca, ja pot començar a contar-nos-ho tot fil per randa.



Jossie Casanovas

dissabte, 17 de gener del 2015

LA VIDA

A vegades penso que no m'és fàcil conviure amb la vida.

Quant et sembla que has trobat el camí planer que finalment t'ha de conduir al final d'un determinat trajecte, de cop apareix l'entrebanc, ensopegues, caus i et fas més o menys mal. T'aixeques i tornes a encetar un nou tram, però de nou, quan més confiat estàs, darrera d'aquell revolt, que semblava inofensiu, torna la dificultat i et tornes a aixecar..., així una vegada i una altra, però cada cop és fa més feixuc tornar a començar.

Aleshores de sobte t'allarguen una mà i ja som dos per fer front a les adversitats que puguin anar sorgint. Malgrat tot, tornes a caure una vegada i una més, i apareix una altra mà amiga que s'afegeix a la cadena i ja som tres... i quatre i cinc...i la cadena es va engrandint.

La vida pot ser la nostra millor amiga però també pot esdevenir un adversari ocult, al qual li  agrada sorprendre'ns i destorbar-nos amb petits o no tant petits, paranys, per anar-nos posant a prova i observar com som capaços de poder-los vèncer. Per això si l'afrontem amb valentia, amb seguretat i amb i il·lusió, sobre tot, amb il·lusió, podrem anar vencent aquests paranys i mantenir viva la il·lusió de veure néixer cada nou dia amb l'esperança d'avançar un trosset més de camí.

Veurem sortir el sol, veurem com desapareix per deixar lluir la lluna que ens fa companyia  en les nits de vetlla o en el nostre descans, per refer-nos de l'activitat del dia i no caldrà fer com el Petit Príncep, aquell dia que estava molt trist, tant que va haver de fer córrer una mica la cadireta quaranta-tres vegades per veure pondre's el sol, perquè nosaltres esperarem amb il·lusió la seva sortida l'endemà  per anar construint aquells projectes que la nit anterior van esdevenir només un somni.

La vida és això, pau,amor, amistat, companyia, projectes, il·lusions, caminar plegats vers un objectiu comú... i si no és així... alerta! ajuntem les nostres energies i lluitem per aconseguir-ho.



Jossie Casanovas

divendres, 19 de desembre del 2014

BON NADAL I BON ANY 2015


Algú va dir: "Aneu-vos-en a dormir amb un somni i lleveu-vos amb un projecte"

                                      


Nit rere nit
el somni  ens fa créixer.
Nit rere nit
construïm el projecte

Comença el dia,
el temps ens atrapa.
Oblidem el somni i
aparquem el projecte 




Que tothom pugui fer realitat el seu somni, i convertir-lo en el seu projecte per l'any 2015 que estem a punt de començar.

*************************

Els herois han perdut la glòria, els savis els seus deixebles.
Les gestes, si no existeix un poble prou noble per escoltar-les, no són més que un cop violent sobre un front sord, i les paraules elevades, si no ressonen en ànimes elevades, són com la fullaraca el murmuri de la qual s'ofega en el fang.


                                                                          Friedrich Hölderlin (HIPÈRION - 1797)



BONES FESTES                                                                                       Jossie Casanovas

diumenge, 16 de novembre del 2014

ORGULLOSA GUERRERA

Em costava agafar el son, després de voltes i més voltes, vaig saltar del llit i davant la llibreria, anava cercant quin dels llibres que tenia encetats em venia de gust de llegir: aquest era massa profund..., aquell encara em desvetllaria més..., de cop els meus ulls es van quedar clavats en el de Joan Sales - Cartes a Màrius Torres, quina meravella, aquella profunditat que per la seva senzillesa, et cala  fins el moll de l'os. 
Aquell va ser l'escollit.
Finalment, i no pas perquè  tingues ganes  de dormir, però va guanyar el seny i el vaig deixar a la tauleta de nit per continuar l'endemà.
Això passava divendres, doncs bé, dissabte a part de l'Ara, compro El Periòdico perquè a la mare li agrada el suplement que porta la programació de televisió i  per "casualitat" m'hi trobo aquest escrit que he sentit la necessitat de compartir.

EL PERIÓDICO  - Dissabte 15 de novembre de 2014

«Orgullosa guerrera»



El 1995, la poeta Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) va iniciar una correspondència amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Pauline Mary Tarn, bàsica en la redacció de la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien. Al cap d'uns mesos se li va diagnosticar un càncer: Marçal va reflectir l'experiència de la malaltia tant a les cartes a Goujon com en un dietari que inclou esborranys de poemes; els dos textos es publicaran ara amb el títol d'El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys (Empúries). Així inicia, l'1 d'agost del 1996, el dietari: «Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada al costat dret». «Sé que, passi el que passi, he començat a posar per a la mort», afegeix. L'escriptora confessa la seva «joia brutal» per haver pres a temps decisions com la maternitat de la seva filla Heura o haver perserverat en la relació amb Fina Birulés.

Quan la malaltia és a penes «l'ou minúscul de la mort» té «ganes de deixar el món -si em cal- d'una forma mansa i alhora forta». I si el seu cos resisteix, el seu futur potser és «viure sense pit -com les amazones-, orgullosa guerrera, mantenint encara la mort a ratlla». Tant de bo sols sigui això, pensa: «Segurament -pel que dedueixo de la visita d'avui- el meu futur 'amazònic' -és a dir, extirpació d'un pit, així, ja d'entrada- és més que probable. Si és només 'el senyal de la pèrdua' / desmentint la mort!!». Els pitjors pronòstics es van fer realitat. El comiat a la seva filla, en una carta, és aquesta: «Conquereix la teva llibertat».

dimecres, 12 de novembre del 2014

ODA A ESPANYA - Joan Maragall

M'agradaria,  encetar aquest blog amb un poema de Joan Maragall





ODA A ESPANYA
 
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


1898


Jossie Casanovas