ORGULLOSA GUERRERA

Em costava agafar el son, després de voltes i més voltes, vaig saltar del llit i davant la llibreria, anava cercant quin dels llibres que tenia encetats em venia de gust de llegir: aquest era massa profund..., aquell encara em desvetllaria més..., de cop els meus ulls es van quedar clavats en el de Joan Sales - Cartes a Màrius Torres, quina meravella, aquella profunditat que per la seva senzillesa, et cala  fins el moll de l'os. 
Aquell va ser l'escollit.
Finalment, i no pas perquè  tingues ganes  de dormir, però va guanyar el seny i el vaig deixar a la tauleta de nit per continuar l'endemà.
Això passava divendres, doncs bé, dissabte a part de l'Ara, compro El Periòdico perquè a la mare li agrada el suplement que porta la programació de televisió i  per "casualitat" m'hi trobo aquest escrit que he sentit la necessitat de compartir.

EL PERIÓDICO  - Dissabte 15 de novembre de 2014

«Orgullosa guerrera»

El 1995, la poeta Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) va iniciar una correspondència amb Jean-Paul Goujon, el biògraf de Pauline Mary Tarn, bàsica en la redacció de la seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien. Al cap d'uns mesos se li va diagnosticar un càncer: Marçal va reflectir l'experiència de la malaltia tant a les cartes a Goujon com en un dietari que inclou esborranys de poemes; els dos textos es publicaran ara amb el títol d'El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys (Empúries). Així inicia, l'1 d'agost del 1996, el dietari: «Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada al costat dret». «Sé que, passi el que passi, he començat a posar per a la mort», afegeix. L'escriptora confessa la seva «joia brutal» per haver pres a temps decisions com la maternitat de la seva filla Heura o haver perserverat en la relació amb Fina Birulés.

Quan la malaltia és a penes «l'ou minúscul de la mort» té «ganes de deixar el món -si em cal- d'una forma mansa i alhora forta». I si el seu cos resisteix, el seu futur potser és «viure sense pit -com les amazones-, orgullosa guerrera, mantenint encara la mort a ratlla». Tant de bo sols sigui això, pensa: «Segurament -pel que dedueixo de la visita d'avui- el meu futur 'amazònic' -és a dir, extirpació d'un pit, així, ja d'entrada- és més que probable. Si és només 'el senyal de la pèrdua' / desmentint la mort!!». Els pitjors pronòstics es van fer realitat. El comiat a la seva filla, en una carta, és aquesta: «Conquereix la teva llibertat».