“Al fons unes muntanyes de roca pelada,
de vegades un núvol al damunt,
permanència? evanescència?”
Sempre igual, sembles
de pedra picada, immutable
coloracions fortes, tons segons Ra
bella airosa segura, inmensa, superba;
serres, cingles, espadats formes,
però…
esquerdes, trencadisses, esllavissades,
veig.
Telúrics moviments?
Et sacseges
i et plegues,
terratrèmols.
T’escup el volcà furiós
roca cremada, ígnea, fosa,
permanencia?
Però l’aigua, el sol, el vent,
et xopen, t’acaronen, et colren.
La boira et protegeix,
t’embolcalla
el núvol et tapa, irisat de tonalitats
coloracions de posta
irissacions d’albada
dúctil en formes i moviment,
gran, temible i temud, furiós,
esperat amb ànsia a l’abril,
evanescència?
Som roca i som núvol
som home i
som dona
som dona i
som home
eterns i
evanescents,
d’amor suprem, i infinit odi
el millor i el pitjor capaç,
l’home.
Etern l’instint.
Immensitat el desig.
Carles Espallargues maig 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada