Tragèdia als Alps i desconcert per unes opinions tan xenòfobes.

Amb motiu del tràgic accident de l'avió on hi viatjaven entre altres persones, alguns catalans, cosa que ha estat motiu de celebració per certs membres d'aquest país que anomenem Espanya, avui 27 de març, a La Vanguardia, Pilar Rahola ha publicat aquest escrit que he volgut compartir.

Ahir va ser el temps del silenci. Avui, toca alçar la paraula per denunciar paraules que no són paraules, sinó brams sinistres. La premsa internacional s'ha fet ressò de les barbaritats contra els catalans que van recórrer les xarxes socials arran de la tragèdia aèria. Diaris com Le Figaro, The Irish Times, el National Post canadenc, el Daily Mirror i altres mitjans alemanys, suïssos, russos, belgues i fins i tot àrabs han parlat obertament de "racisme" i s'han mostrat escandalitzats. N'hi ha per a això i per a molt més quan s'han pogut llegir expressions d'alegria perquè les víctimes eren catalanes, encara que res no és nou sota el sol de la catalanofòbia, perquè va passar el mateix amb l'atemptat de Tunis, quan es va saber que les víctimes també eren una parella de jubilats catalans. I a sobre catalanistes!, afegien alguns malànimes. Com que, a més, aquest tipus de comentaris xenòfobs cap als catalanes conformen un relat antic que ha anat arrelant a l'empara de la impunitat legal, la indignació no neix de la sorpresa sinó d'una fatiga feixuga i antiga.

Perquè no ens enganyem: aquí no hi ha quatre ximples repugnants donant curs a les seves vísceres. Aquí el que hi ha, des de fa segles, és una voluntat política de menysprear el català per poder evitar entendre el conflicte i entrar a resoldre'l. L'hemeroteca històrica és plena de líders polítics de tota mena que han practicat la catalanofòbia, i això no ha canviat en els temps actuals. Al contrari, cada vegada que hem plantejat la qüestió catalana, la catalanofòbia ha crescut entre aquells que havien d'assumir el repte i plantejar solucions. La qüestió, per tant, no rau en aquestes expressions intolerants i cruels que es donen als racons foscos d'internet, sinó en la quantitat ingent de líders polítics de primer nivell i opinadors de referència que no han tingut problemes a l'hora d'utilitzar termes indesitjables. I ho han fet amb total impunitat. A vol d'ocell, podríem recordar algunes floretes, com Bono comparant-nos amb l'Alemanya nazi, o Ibarra sense tallar-se dient que érem "com Hitler i Mussolini" o Toni Cantó parlant de "feixisme lingüístic", o allò de "gihadistes nazis" de Hermann Tertsch, que va arribar al deliri. Sorprendre's ara que uns imbècils d'estar per casa expressin odi sense filtre és d'un fariseisme notable, perquè molts, des d'alts podis, han utilitzat termes indecents parlant de Catalunya, i d'altres, sense disparar amb morter, han practicat un sonor i còmplice silenci.

Per descomptat, el debat polític pot ser dur, i la qüestió catalana és aspra, però hi ha una frontera que mai no s'hauria de traspassar entre el que és l'atac polític i el menyspreu i la criminalització a un poble. I tanmateix, aquesta frontera es traspassa amb molta facilitat. 

Què esperàvem, doncs, a les zones del baix ventre d'internet, si a les altures polítiques tampoc no es controlen les vísceres?
                                                                                                                                          Pilar Rahola